Fes bonda, al·lot…
que sa vida no t'espera…
i es món no fa comptes amb tu.
Fes bonda, al·lot, no siguis fanfarró,
que no ets més que un tros de cantarano amb por.
Tens ses sabates brutes d’anar pels camins,
i un cor que s’encén, però no sap d’on ve i on fin.
> Mira es cel, sent sa tramuntana que t’empeny,
i pensa en tot lo que has fet sense seny.
No corris tant, que ses pedres fan caure,
i qui no escolta es silenci, no aprèn a escoltar-se.
Ves viu, que sa vida és una ventada,
amb parades que venen sense ser cridades.
Avui estàs fort, demà potser no,
sa força no va dins es múscul, sinó dins s’amor.
> No miris per amunt, si no veus es que tens baix,
no ploris si t’atures, plora si no vas.
Fes bonda, al·lot, creix com creix sa roca,
lent, sincer, i amb à nima que toca.
I recorda:
no ets més que un polsim dins es vent…
però si camines amb seny, deixes empremta.
